Un petit ocell enmig del gran cel que l'envolta és lliure però a la vegada se sent atrapat. Té llibertat però en qualsevol moment pot ser atacat. Jo em sento com aquell ocell, lliure per triar el que realment vull però atrapada. Encadenada a unes obligacions. A una rutina que m'agradaria trencar. Ser totalment lliure, agafar l'equipatge i sortir d'aquest lloc trist i avorrit. Potser tot el que em passa és que no tinc alguna cosa, però que? No, no és l'amor. O potser sí, això de sentir-te estimada està bé. A tots ens agrada saber que hi ha algú que de veritat ens necessita. Mil pensaments es passegen contínuament pel meu cap, tot i que no trobo cap conclusió. Tant de bo despertés al matí amb les idees clares, sense mogudes al cap i tornés a sentir la màgia de la vida. Però això no passarà i aquí em tens com sempre, plasmant les meves ratllades al paper intentant veure les coses d'una altra manera. Intent fallat, com de costum. La nit m'odia com jo l'odio a ella. Em fa passar els pitjors moments del dia. Ara estic més dèbil i aprofita per atacar. Sap com fer-ho i sempre guanya el combat. Així dormir es fa gairebé impossible. Camino sobre la corda fluixa mentre em donen més i més pes. Vaig perdent l'equilibri i la força, però he de mantenir-me, no puc deixar-me caure. Arriba la matinada i amb si l'hora de deixar anar tot el pes. Ara camino amb les mans lliures, recupero l'equilibri i segueixo caminant sense cap perill ni impediment. Però en arribar la nit, es repeteix la mateixa història.
