T'estime mil amor meu ♥

Por, por a perdre algú a qui estimes. Pensar que qualsevol dia despertaràs i ja no el tindràs al teu costat. Sentir que no ets ningú sense ell. Ha donat sentit a la teva vida i ara hi forma part. No saps quant de temps durarà la història, una història que no voldries que s'acabara mai, però, saps que dure el que dure has volgut a aquesta persona com ningú, perquè ha trencat tots els teus esquemes, pensaves que ja no et creuaries amb l'amor durant el llarg viatge, però estaves equivocada, l'has trobat. O t'ha trobat ell a tu, qui sap... És increïble tot el que pots arribar a sentir per una persona, mirar-la als ulls i saber que no podries dir-li adéu, no, ara ja no, impossible; ja forma part de la teva vida, la part del trencaclosques que havies perdut i que has recuperat. No deixaràs que es torne a perdre. És la part que et complementa i si aquesta part desapareix ja no ets tu, et faltaria aquesta peça tan important. T'agrada aquesta sensació d'estar enamorada, la dolça costum de bussejar en els seus ulls i perdre't molt lluny. Abraçar-lo amb força i sentir que no vols deixar-lo anar. Aquesta magnífica sensació d'estimar i sentir-te estimada. No hi ha rés millor que compartir el llarg viatge amb algú a qui estimes. És amb qui vull compartir tots els moments de la meua vida i el trie a ell per ser el propietari de les arrugues que tindre als llavis quan siga major i aposte fort per tots els anys que ens queden per compartir. I com ja he dit, no sé el final d'aquesta història ni tan sols si tindrà final però, sé que la viuria milers de vegades.

Pensamientos de una rallada.

Un petit ocell enmig del gran cel que l'envolta és lliure però a la vegada se sent atrapat. Té llibertat però en qualsevol moment pot ser atacat. Jo em sento com aquell ocell, lliure per triar el que realment vull però atrapada. Encadenada a unes obligacions. A una rutina que m'agradaria trencar. Ser totalment lliure, agafar l'equipatge i sortir d'aquest lloc trist i avorrit. Potser tot el que em passa és que no tinc alguna cosa, però que? No, no és l'amor. O potser sí, això de sentir-te estimada està bé. A tots ens agrada saber que hi ha algú que de veritat ens necessita. Mil pensaments es passegen contínuament pel meu cap, tot i que no trobo cap conclusió. Tant de bo despertés al matí amb les idees clares, sense mogudes al cap i tornés a sentir la màgia de la vida. Però això no passarà i aquí em tens com sempre, plasmant les meves ratllades al paper intentant veure les coses d'una altra manera. Intent fallat, com de costum. La nit m'odia com jo l'odio a ella. Em fa passar els pitjors moments del dia. Ara estic més dèbil i aprofita per atacar. Sap com fer-ho i sempre guanya el combat. Així dormir es fa gairebé impossible. Camino sobre la corda fluixa mentre em donen més i més pes. Vaig perdent l'equilibri i la força, però he de mantenir-me, no puc deixar-me caure. Arriba la matinada i amb si l'hora de deixar anar tot el pes. Ara camino amb les mans lliures, recupero l'equilibri i segueixo caminant sense cap perill ni impediment. Però en arribar la nit, es repeteix la mateixa història.

Como una montaña rusa.

Un 19 de febrero, un día como otro cualquiera siento unas ganas increíbles de escribir, de contarle una vez más al papel como me siento. Necesito soltar todo lo que tengo dentro, pero no sé muy bien que decir. Empezaré diciendo que mi vida cambió bastante en unos pocos meses, todo comenzó después del verano, cuando terminó sentía un enorme vacío y estaba muy triste, me costó mucho volver a estar como siempre. Pero ahora, que estoy mejor, tengo muchas ganas de escribir, pero lo voy a hacer sobre cosas buenas, no como en mis típicas entradas tristes y pesimistas. Y es que un día me dí cuenta de que tenia que cambiar la manera de pensar, no podía seguir así, sin tener ganas de nada. Porque es verdad lo que dicen, la vida es como una montaña rusa, siempre estas subiendo y bajando, un día estas muy bien y te sientes capaz de enfrentarte a cualquier problema, pero otras veces te levantas y no tienes ganas de ver a nadie ni de hacer nada y entonces te sientes triste. Así es la vida, llena de altibajos, pero tienes que aprender a ser fuerte para no caer mientras la montaña rusa baja.